Mes: octubre 2018

Narcís o l’onanisme. Carles Fenollosa. Llibres de la Drassana.

Carles Fenollosa. Narcís o l’onanisme. Llibres de la Drassana. 163 pàgines. Premi Lletraferit de Novel·la 2018.

Llibre recomanat per Martí Domínguez

La novel·la Narcís o l’onanisme és una brillant reflexió sobre la vida cultural valenciana, sobre el desànim d’un periodista lletraferit que s’enfronta a l’enfonsament de tot un país. Carles Fenollosa, amb la figura de Narcís Almudéver, ha creat un personatge potent i seductor, un home torturat pel seu inconformisme, per la seua incapacitat per a doblegar-se, i que conserva la dignitat fins i tot en els moment més difícils, com quan s’encara amb una parella de Guàrdies Civils. És un llibre trasbalsador, que denuncia la migradesa de les publicacions valencianes, dels premis literaris, de la premsa valenciana espanyolista (El Levante Espanyol), i per sobre de tot ret un efusiu homenatge a Joan Francesc Mira i a la seua novel·la Els treballs perduts, del qual imita (potser fins i tot massa) el seu estil, la mescla de pensaments i fets, d’anotacions erudites i colps d’humor (en especial, de malhumor). Però, en general, impera un amor desesperançat a la ciutat de València, als seus carrers i a la seua història. Una malenconia una mica tràgica, agredolça, que fa que acabem la lectura amb el cor en un puny. Quanta raó té Narcís! Amb quina virulència denuncia aquells que abandonen la llengua dels seus pares, i aquells escriptors que canvien d’idioma (de Beuter a Blasco Ibáñez), i que, desprès, a més a més, hem de suportar la seua mala consciència: “…com quatre segles desprès faria Manuel Vicent en aquella novel·la seua on conta molt mediterràniament com va anar a demanar absolució al Profeta i segons aquell li va dir que no patira perquè escrivia en castellà però pensava en valencià, una mentira com una puta casa home, qui collons es creu això?” Desorbitat, tremend, busca-raons, gamberro Narcís! Llegiu-lo i feu-li costat.

La casa de cristal, de Simon Mawer, editorial Tusquets

Llibre recomanat per José Fèlix Escudero Pitarch.

Normalment els personatges més importants de les novel·les son gent real, animada, gent que conta coses, que se relaciona, que pateix sola o amb d’altres, que riu i plora. En el cas de La casa de cristal, de l’escriptor britànic afincat ara a Itàlia, Simon Mawer,  la trama gira al voltant d’una edificació emblemàtica, una casa pràcticamente de vidre i acer, que una jove i adinerada parella de xecs, s’entesta a construir i que pensada per un arquitecte capdavanter i trencador de les normes d’aleshores, acaba sent un referent, a la localitat, a la pròpia nació i més enllà encara, a tota Europa. Per què és un edifici el fil conductor d’una novela extraordinàriament simbòlica? Just per això, pel fet de nàixer com un trencament amb les formes constructives del passat i perquè a la fi, amb el pas del temps, n’és el símbol de la resistència al totalitarisme alemany.

Penseu que la història transcorre des de finals de la dècada dels anys vint fins la primavera de Praga del 69. El propietari, l’empresari Viktor Landauer, un fabricant d’automòbils, cult, jueu, ric i emprenedor es casat amb Liesel, una jove xeca de la alta burgesia, amant de la música, la pintura. Tots dos en prendre la decissió de fer-se una casa revolucionària estant marcant una ratlla perillosa front a una societat trasbalsada per l’ascensió del nazisme, que no admet cap més singularitat que les seues i pretén i quasi aconsegueix capgirar totes els regles del joc de la primera meitat del segle XX.

Amb una prosa essencial, discreta però consistent, uns diàlegs ben trenats i oportuns i uns quants personatges memorables, como ara l’amant vienesa d’en Viktor Landauer, o l’amiga íntima de Liesel, Hana Hanikovà, la novel·la discorre amb una ferocitat larvada pels enrenou d’una època transcendent del continent europeu. És una llarga i meticulosa mirada des dels finestrals d’una casa que crida contra les convencions i roman dreta més enllà de les desfetes, la misèria moral del règim nazi i la pèrdua de consciència d’un poble arrabassat i un món suspés.

Els actors reals de la novel·la estan vius mentre els dura l’alé, son gent singular però acaben inserits sense remei en la fantasmagoria d’un temps desnodrit. La casa, però s’alça per damunt d’esdeveniments, sospites i intents de destrucció i es converteix en el símbol definitiu de l’esperit de resistència del ésser humà en un escenari complex i trasbalsat.

El llibre m’ha arribat a les mans per pura casualitat, sense buscar-lo i puc dir-vos que la seua lectura ha merescut de sobres el temps que li he dedicat.

Veure més informació a la Llibreria Tirant lo Blanch