Llibre recomanat per Martí Domínguez Romero
L’editorial Acantilado acaba de publicar dos contes de Franz Kafka, titulats La condena y El fogonero. El primer, una mica iniciàtic: es veu que encara hi ha un escriptor tendre, una mica inexpert. En canvi, El fogonero,que en realitat era el primer capítol d’una novel·la que volia escriure sobre els emigrats a Amèrica, de títol El desaparegut, és potent i mostra ja un escriptor de raça, amb una magnífica descripció de personatges. En tots dos contes, apareix el conflicte del protagonista amb son pare, i em recorden aquella Carta al pare tan dura i corprenedora, que comença així: “Fa poc em vares preguntar per què et tinc por. Com de costum, no et vaig saber contestar, en part precisament per la por que et tinc”. Hi ha escriptors que escriuen com a conseqüència d’un enamorament, altres d’un trauma… Un dels motors creatius kafkians sens dubte és l’enfrontament amb el seu progenitor (i per extensió amb la família), i això també és percep en La metamorfosi, la seua creació més famosa. Potser Kafka d’haver nascut en el si d’una família amant de les arts no haguera desenvolupat les seues obsessions més peculiars, i la seua obra no s’haguera distingit gaire d’altres escriptors. De fet, com assenyala Luis Fernando Moreno Claros, en un extens epíleg a aquests contes, en El fogonero hi ha una clara influència de Dickens, i en concret de David Copperfield. Què haguera estat de Kafka sense son pare Herman, sense el sever propietari de la botiga de vetes-i-fils? Els camins de l’art són inescrutables.
Més informació a la llibreria Tirant lo Blanch
