L’assassí que estimava els llibres

Comparte:

Llibre recomanat per Rebeca Plana.

 

 

Un llibre com un bon arrós al forn

Cada novel·la de Martí Domínguez  és un cúmul de sensacions, imatges, colors, fervors,… I aquest llibre de Martí Domínguez és com una bona cassola d´arròs al forn, feta amb cura, cuita al forn de llenya, a poc a poc, amb brou de putxero del dia abans, on tots els ingredients són importants, la botifarra, la cansalada, la tomaca, els cigrons,…,el brou que ho compacta tot, i com no, l’arròs. Tot dins d´eixa cassola d´herència familiar, que passa de pares a fills d´allí al forn…. Ho torne a dir: aquesta novel·la és com una bona cassola d’arròs al forn.

En “L´assassí que estimava els llibres” es parla de bones i males novel·les, d´art i d’artistes, de la manca de cultura d’una societat, del camp i de la gent del poble, dels horts, de la família, de pares i fills, i de sexe. Hi ha molt de sexe. D´eixa vida tan classista que encara a l´any 2017, (la novel·la es desenvolupa al 2008) existeix. Així Martí Domínguez ens dispara al cor a boca canó amb aquesta “novel·la policíaca”, i cadascú descobreix una cosa distinta.

Vaig conèixer per primera vegada l´obra de Martí Domínguez amb un conte titulat “L´instrument del diable” el qual guarde amb molta cura, un llibret que hauria de ser llegit a tots els nostres instituts. Després vaig llegir Peiximinuti, on vaig aprendre de la nostra natura. Un bell recull dels articles que escrivia a la revista El TEMPS. Vaig seguir llegint les seues novel·les: les primeres relacionades amb personatges històrics. Com ara “El retorn de Voltaire”, magnífica. Amb “La Sega” va recollir un bon grapat de premis. Una novel·la dura, on es parla de la repressió franquista, de coses “que no s’han de parlar, millor enterrar”. Premi de la Crítica Catalana i el Premi de la Crítica de Serra d’Or, entre altres.

“L´assassí que estimava els llibres” pega la volta i revolta. Una radiografia espectacular de la nostra societat, on els intel·lectuals semblen peixos fora de l’aigua. Martí Domínguez cita Voltaire: “Qui no té el caràcter del seu temps/ Del seu temps té

tota la desgràcia”. Això mateix. Aquest és el tema de la novel.la: la insuportable soletat de l’artista, de l’home de  lletres, en un món que viu d’esquenes a la cultura.

Veure més informació a la  Lliberia Tirant lo Blanch.

Rebeca Plana

No se admiten más comentarios